Opinió
Votar no és cap obligació i al·legar encara ho és menys
No té res a veure votar amb subscriure una al·legació. La democràcia tal com està concebuda en els nostres dies parteix del supòsit que el vot legitima l’acció d’uns governants. Això no vol dir que tothom voti sinó que tothom admet el resultat de la votació, voti qui voti. Votar significa, a més, mobilitzar-se en una data en què la meitat dels adults del país solen fer-ho. Per tant és una mobilització senzilla, que no té un grau de compromís extraordinari sinó que es pot considerar “normal”. Un pot anar a votar com va a l’ambulatori o a comprar pa, perquè el dia en què es vota, per convenció, tothom vota; encara que a la pràctica la meitat dels ciutadans es quedin a casa. I qui vota ho fa lliurement. Hi ha doncs una protecció social del votant a més de la protecció legal. En termes generals, qui va a votar hi va tranquil, sense por, sabent-se partícip d’una normalitat, membre d’una comunitat que no el desempara. No una persona significada. Quan votar comporti significar-se ens podem començar a preocupar.
Altra cosa és subscriure una al·legació…
per exemple contra l’EMD de les Roquetes. Al·legar suposa mobilitzar-se i donar la cara en una situació excepcional. En el cas de la proposta d’UM9, ERC i ICV suposa, a més, subscriure uns continguts que deriven de documents públics però que en realitat no ha vist gairebé ningú; també suposa subscriure una determinada opinió sobre estudis tècnics que poca gent s’ha llegit a fons; suposa, a més, coresponsabilitzar-se d’un procediment amb implicacions polítiques i administratives sobre el qual el control del signant és mínim; suposa, en definitiva, renunciar al propi criteri a favor del criteri d’uns polítics que demanen molta confiança. Les diferències amb el vot són òbvies. És evident que presentar una al·legació representa un compromís personal molt més fort que votar.
El motiu d’aquestes reflexions és ben clar. No compartim l’opinió de l’alcalde quan es mostra satisfet perquè el 95 % de la població no dóna suport explícit a la campanya contra l’EMD i ho considera un triomf propi. Al nostre entendre, aconseguir que 1.000 persones se signifiquin públicament contra l’EMD, amb noms i cognoms, i donin plena confiança a un redactat amb implicacions legals i administratives és una fita que hauria d’invitar a la reflexió i, segurament, forçar la modificació d’alguns plantejaments que semblen petris.
D’altra banda, pensem que cal felicitar els impulsors de la campanya. Generar confiança social hauria de ser la principal preocupació dels polítics. Haver aconseguit aquestes 1.000 firmes comporta haver generat confiança social, poca o molta. Així doncs, mil felicitats, Muç i companyia.
En aquest moment, l’EMD pot tenir legitimitat jurídica i fins i tot democràtica, però a Ribes ha fracassat socialment. Ara calen sortides a l’atzucac i aquesta és tasca que correspon a tots els partits. Necessitem discursos de futur, de municipi, de poble. Que l’any 2006 ens els porti!