Ribes compta amb una emissora de ràdio que fou pionera. Avui ens ho recordaven en un tuit des de l’Associació de Periodistes del Garraf. Va començar a emetre en tal dia com avui de l’any 1981, a penes tres mesos després del 23-F, quan els pocs conductes comunicatius que hi havia encara feien tuf de la censura que els havia obstruït durant dècades.

Durant un bon període, l’emissora va tenir certa centralitat comunicativa, va construir comunitat, va fer emprenyar a uns mentre feia trempar a d’altres (de vegades massa trempera aliena acaba cansant, tot s’ha de dir); però també va aconseguir moltes unanimitats i seguiments massius quan el poble es vestia d’ell mateix, fos per celebrar (qui no recorda la unitat mòbil al camí de Sant Pau), fos per exorcitzar els mals esperits (“porteu entrepans, aigua i mocadors, que crema Penya Riscla…”), fos per discutir el futur en els debats electorals.

Avui dia Ràdio Ribes hi és i no hi és. Quan totes les emissores s’han immergit al món digital mitjançant la programació a la carta (no n’hi ha prou a cobrir un canal de ràdio de la TDT), o s’han aliat amb altres mitjans per generar continguts o han trobat una comunió amb la quotidianitat de les respectives comunitats, la nostra ha acabat ocupant una discreta presència en la vida local que contrasta amb la natural vocació pel soroll que ha de tenir un mitjà així.

I amb això no diem que no s’hi hagi treballat o no s’hi treballi bé tècnicament, ans al contrari, el que diem és que es nota d’una hora lluny que els polítics que ens governen no tenen cap interès a projectar el treball que s’hi porta a terme i fer-la esdevenir un instrument comunitari útil. Certament ara no hi ha quartos, però quan n’hi havia (i tot això ja es veia) no es va fer el que s’havia de fer.

Probablement el problema no és la “ràdio” sinó el “Ribes” que l’acompanya. Tot fa pensar que construir mediàticament un poble no és la prioritat d’un Govern com el que tenim. Perquè és cosa sabuda que quan un poble es mira a ell mateix i es reconeix, pot agafar una força imparable. I els mitjans de comunicació local solen ser un bon mirall que faci propici aquest autodescobriment.

Ràdio Ribes llangueix quan podria ser tan i tan útil per recordar la necessitat de cohesió en un moment com el que vivim, per evocar els símbols que ens eixoriveixen o per esquinçar el capullo que filem al nostre voltant per no veure com està tot plegat.

Per aconseguir-ho, una emissora ha de ser capaç d’entrar en aquest capullo filat amb bits de Facebook, Twitter i ensonyacions nocturnes. I alhora, i sobretot, ha de ser ben present i visible en la vida festiva i cívica del poble que li dóna nom.