La TDT que ens cal

La més que possible sortida de Sitges del Consorci de la TDT Garraf, la nostra televisió, respon naturalment a la situació econòmica del municipi veí. Tot i això, si la TDT Garraf fos un instrument comunitari de primer ordre per a la societat sitgetana, potser no n’hauria sortit o, com a mínim, les coses serien diferents.

Els mitjans locals

Fem una mica d’història. Dels anys 80 ençà, Sitges i Ribes havien desplegat un model de mitjans de comunicació propi. En el cas de Sitges, esplèndid. En el cas de Ribes, patètic. Però, en qualsevol cas, eren models que responien (o pretenien respondre) a les necessitats de comunitats reals, tangibles, inqüestionables. D’aquí que es parlés de mitjans de comunicació “locals”, és a dir, orientats a una localitat, una comunitat, un poble.

Quins eren aquests mitjans a Sitges? Bàsicament L’Eco (un mitjà que per als sitgetans és metabòlic, com el Diari de Vilanova ho és per als vilanovins, El 3 de Vuit per als vilafranquins o El Pais per als progres); Ràdio Maricel (un mitjà excel·lent, sempre present on es cou la vida sitgetana: sigui en una missa, sigui en una assemblea de treballadors, sigui en un bar on es discuteix la tonalitat del color de les betes de les espardenyes del ball de les gitanes) i, anys més tard, Maricel Televisió (hereva, “municipal” de l’espontània, inspirada i intempestiva Telefot).

A Ribes, els mitjans propis eren absolutament precaris i estaven impregnats del cainisme d’una societat que, vergonyosament, es debatia entre l’agricultura i la ramaderia, entre la falange i el carlisme, entre el socialisme i l’anarquia i entre els porros vegetals i els altres: Montgròs, revista mensual, extinta; TVRibes, vinculada totalment al GER (però amb bons moments d’obertura, tot s’ha de dir) i Ràdio Ribes, emissora municipal, a les golfes. Amb els seus defectes, aquests eren mitjans que parlaven del poble des del poble. És a dir, que responien poc o molt a la comunitat ribetana. Altra cosa és la utilitat que tenien a les Roquetes… segurament, cap. D’aquests mitjans, Montgròs va morir de mort natural (i política), TVRibes no va trobar un model organitzatiu viable i Ràdio Ribes, llangueix.

La televisió de proximitat

La substitució de les televisions locals per les “de proximitat” va venir del món acadèmic i polític i de circumstàncies tecnològiques. Les televisions locals no són sostenibles, deien els professors de la UAB i els alts càrrecs de l’Administració. Cal tendir a models més grans i professionalitzats, afirmaven. El concepte màgic va ser matar la idea “local” i canviar-la per “de proximitat”. L’ocasió fou la digitalització del senyal televisiu. Catalunya es va dividir en sectors i a cada sector van posar algunes privades a concurs i van distribuir algunes públiques amb un criteri demogràfic.

Això sí, Cornellà  podia tenir un sector en solitari amb 4 privades i 3 públiques mentre que al conjunt del Penedès només n’hi corresponien 2 de privades i 2 de públiques (Montilla era el ministre del ram). La televisió local era morta.

El resultat a casa nostra: una televisió molt professional que ens parla de Vilanova com si fos una capital de província, ens ofereix bons programes de cine (com ja fan totes les altres), bons programes de cultura (com ja fan, també, les altres) i els partits del Vilanova amb estètica champions. Pel que fa a a Ribes, fa un digne seguiment esportiu, mostra setmanalment el seu circ polític (sobretot les rodes de premsa i compareixences de l’equip de Govern) i per Sant Pau dediquen tres hores a mostrar la baixada amb pèls i senyals. Ara bé, el dia a dia de la comunitat només hi surt en comptagotes.

De l’interès periodístic a l’interès comunitari

Cofois amb el seu concepte professional d’interès periodístic com a garantia per a una bona tria de les informacions, els gatekeepers de la TDT Garraf obliden sovint que aquest és un concepte tan etnocèntric com qualsevol altre. I en el seu cas, etnocèntric vilanoví. Aquí cal recordar que Vilanova i la Geltrú, a les enciclopèdies, és un concepte geogràfic, no un absolut universal filosòfic.

El nostre municipi ha de reflexionar sobre els mitjans que pot i que ha de tenir. Si considera que ha de continuar sufragant la TDT (a priori, sembla raonable fer-ho ja que no li queda res més), cal que pressioni perquè aquesta TDT assumeixi una funció comunitària, és a dir, que sigui útil a la dinàmica quotidiana dels dos pobles (Ribes i les Roquetes).

Potser convé anar a mirar als EUA on triomfen els mitjans hiperlocals, un terme que aquí seria qualificat de “localista” i no ho és: al cap i a la fi, les comunitats “locals” són l’àmbit on es desenvolupa la vida quotidiana de les persones i un referent simbòlic que els dóna identitat.

En qualsevol cas, no pot ser que la televisió que paguem ens tracti com la rodalia rústica de Vilanova, un descampat habitat per ferrenys personatges que sempre es barallen i que per Sant Pau pugen a l’ermita a cremar rostoll. També és cert que de vegades sembla que aquesta és la visió que interessa més al nostre Ajuntament. I qui paga, mana.

Això sí, Sitges diu que ja no paga. I a Sitges, de ser i mostrar-se com a comunitat, en saben. I en saben molt.

  • Com a ex-col·laborador de TVRibes, lamento profundament la descripció que en feu en aquest article.

    TVRibes podia ser precària, però qualificar-la de “patética” i dir que Maricel TV (amb tots els respectes) a la mateixa època era “esplèndida” ….. crec que sincerament aquests qualificatius disten molt de la realitat d’aquells anys.

    La “mort” o “desaparició” de TVRibes es podria qualificar també de “política” (igual que el Montgròs).

    TVRibes tenia un “conveni” amb l’ajuntament per una quantitat determinada de diners, diners que ni tant sols cobrien les despeses de cintes VHS que es feien servir per el·laborar tots els programes.

    Entre el 1991 i el 1995, quan va ser per primera vegada alcalde del terme municipal de Sant Pere de Ribes el representant del PSC-PSOE, el seu equip van decidir deixar de pagar aquesta subvenció (i no n’estic segur, però diria que també va ser quan va “desapareixer” el diari Montgròs).

    Això va ser la primera ferida mortal. Amb el pas del temps i la desgana del voluntariat que feia funcionar TVRibes, va significar la seva lenta agonia.

    No deixa de ser curiòs que durant el 1991-1995 “desapareixessin” TVRibes i el Montgròs, i a partir del 1999 Ràdio Ribes va ser un fantasma del que era a finals dels anys 80. Casualment tres mitjans de comunicació que van nèixer quan no governava el partit que els va fer “desapareixer”.

    Casualment, el mateix partit que a Vilanova va crear Canal Blau, amb un suport institucional molt superior al que va tenir TVRibes durant tots els seus anys.

    Ja ho té això la política: si no ho has parit tu, es dolent i t’ho has de carregar.

    Salutacions.

  • admin

    Excel·lent comentari, que convertim en article. Si vols col·laborar regularment amb nosaltres només ens has d’escriure a cancell [@] ribes.org.

  • Pingback: Puntualització sobre TV Ribes | El Cancell 2.0()

  • ribes

    Excel·lent comentari, que convertim en article. Si vols col·laborar regularment amb nosaltres només ens has d’escriure a cancell [@] ribes.org.

  • Només apuntar que El País ja no és el diari dels progres… comença a ser el diari dels casposos laics, més aviat…