Opinió
Greus interrogants planen sobre el model de gestió de patrimoni arquitectònic de Ribes, que en el fons és una qüestió de dignitat

La polèmica oberta en diversos mitjans arran de la decisió del Ple d’ordenar l’enderrocament d’unes millores que l’ermità de Sant Pau havia portat a terme en una propietat municipal i la marxa de José de Udaeta del castell de Ribes que es deu haver formalitzat en els últimes dies han posat al descobert un greu problema de gestió de patrimoni arquitectònic públic. L’Ajuntament és propietari de l’ermita de Sant Pau i també ho és del castell. A la mil·lenària fortalesa, les decisions fa molt de temps que han estat delegades en l’arrendatari de l’edifici, el coreògraf i ballarí José de Udaeta, que ara ho deixa. En general les iniciatives de rehabilitació que s’han portat a terme en aquest espai durant els últims 50 anys han estat aplaudides per tothom; no obstant això, algunes veus han qüestionat tímidament certes intervencions no sabem a qui atribuïbles: per exemple, la substitució del portal de mig punt que donava a la plaça per un altre, quadrat, de factura mesetària. Mai ningú ha obert cap expedient, fins ara.

D’altra banda, d’un temps ençà, l’Ajuntament acumula casalots decimonònics o d’inicis del segle XX de divers valor sobre els quals s’han portat a terme intervencions més o menys afortunades o, simplement, se n’han tancat les portes. Per si fos poc, a Sant Pau hi ha uns retaules que un dia o altre han de tornar al seu lloc natural, l’Església Vella, sense que ningú hagi reflexionat fins ara sobre la seva substitució amb criteris decorosos i compatibles amb el sentiment popular. Què passa amb els treballs de millora de l’ermita per als quals s’han habilitat vies de finançament? I amb l’agençament dels marges del camí? Quina és la posició de l’Ajuntament davant tot plegat? No sap, no contesta.

Quant a les millores realitzades a Sant Pau que no s’adeqüen als criteris legals, si una cosa es demostra és que l’Ajuntament no ha tingut en cap moment clar quin és el tipus d’intervenció que s’ha de portar a terme a l’ermita i fins i tot ha passat absolutament d’interessar-se per la qüestió ja que l’ermità sempre ha explicat què fa i què vol fer en plafons públics exposats a tothom en els dies de més concurrència i, molt especialment, durant el matí de festa major en què els visitants es compten a milers. Al nostre entendre, en aquest cas, la seva bona fe ha topat amb la inèpcia i el desinterès municipals, una inèpcia i un desinterès protegits -això sí- per Plans, Decrets i Ordenances.

Davant de tots aquests fets es pot adoptar una actitud legalista i hipòcrita, que seria carregar-li el mort a l’ermità amb tota la força de la Llei. Però també es podria mantenir una actitud honesta per resoldre el problema per la via de la mediació (tan popular al municipi), respectar el marc legal i consensuar amb el màxim de sectors una política comuna de gestió del patrimoni per intentar dignificar uns llocs que la gent de Ribes s’estimen molt. L’alcalde, Josep Antoni Blanco, coneix perfectament aquesta estimació. Esperem que la sàpiga transmetre a la seva maquinària política i burocràtica. I que aquesta mateixa actitud de responsabilitat i dignitat es traslladi a tota la gestió patrimonial.