Durant un bon període, l’emissora va tenir certa centralitat comunicativa, va construir comunitat, va fer emprenyar a uns mentre feia trempar a d’altres (de vegades massa trempera aliena acaba cansant, tot s’ha de dir); però també va aconseguir moltes unanimitats i seguiments massius quan el poble es vestia d’ell mateix, fos per celebrar (qui no recorda la unitat mòbil al camí de Sant Pau), fos per exorcitzar els mals esperits (“porteu entrepans, aigua i mocadors, que crema Penya Riscla…”), fos per discutir el futur en els debats electorals.

Avui dia Ràdio Ribes hi és i no hi és. Quan totes les emissores s’han immergit al món digital mitjançant la programació a la carta (no n’hi ha prou a cobrir un canal de ràdio de la TDT), o s’han aliat amb altres mitjans per generar continguts o han trobat una comunió amb la quotidianitat de les respectives comunitats, la nostra ha acabat ocupant una discreta presència en la vida local que contrasta amb la natural vocació pel soroll que ha de tenir un mitjà així.

I amb això no diem que no s’hi hagi treballat o no s’hi treballi bé tècnicament, ans al contrari, el que diem és que es nota d’una hora lluny que els polítics que ens governen no tenen cap interès a projectar el treball que s’hi porta a terme i fer-la esdevenir un instrument comunitari útil. Certament ara no hi ha quartos, però quan n’hi havia (i tot això ja es veia) no es va fer el que s’havia de fer.

Probablement el problema no és la “ràdio” sinó el “Ribes” que l’acompanya. Tot fa pensar que construir mediàticament un poble no és la prioritat d’un Govern com el que tenim. Perquè és cosa sabuda que quan un poble es mira a ell mateix i es reconeix, pot agafar una força imparable. I els mitjans de comunicació local solen ser un bon mirall que faci propici aquest autodescobriment.

Ràdio Ribes llangueix quan podria ser tan i tan útil per recordar la necessitat de cohesió en un moment com el que vivim, per evocar els símbols que ens eixoriveixen o per esquinçar el capullo que filem al nostre voltant per no veure com està tot plegat.

Per aconseguir-ho, una emissora ha de ser capaç d’entrar en aquest capullo filat amb bits de Facebook, Twitter i ensonyacions nocturnes. I alhora, i sobretot, ha de ser ben present i visible en la vida festiva i cívica del poble que li dóna nom.

Corren temps estranys. El botiguer vol fer negoci, per fer negoci calen clients, perquè hi hagi clients el poble ha d’existir. Corren temps estranys i els representants del comerç ribetà s’alegren del complex que s’està muntant prop de Xoriguera, entre Solers i Vilanoveta. Un complex d’aquest tipus parteix d’una idea urbanística molt clara: un lloc per treballar, un lloc per dormir, un altre per comprar i per divertir-se. A Amèrica ja va així: els centres dels pobles i les ciutats estan en decadència, la gent s’encimbella en zones urbanitzades de luxe o cauen al suburbi i els llocs de trobada són els centres comercials, com el que fan prop de Xoriguera. Corren temps estranys i veiem esgarrifats com s’acaba allò de comprar als mateixos carrers on la gent passeja, on passen les processons, on els joves es diverteixen, on les parelles festegen, on les sargantanes prenen el sol, on criden els manifestants, on es fa el vermut, on jauen els gossos, on les velles es paren per fer-li festes a la criatura del cotxet. I els botiguers ribetans sembla que se n’alegrin. Corren temps estranys, ben estranys.