Un escrit profètic a propòsit de la festa major de Ribes

Quan ningú parlava de crisi, poc després de Sant Pere de 2007, El Cancell va publicar un escrit que reproduïm a continuació ja que considerem que, en certa mesura, reflecteix el que ha passat en els darrers 5 anys.

50 anys de prosperitat

Val la pena mirar atentament les fotografies antigues que solen publicar als programes de festa major. Són ideals per saber d’on venim i on anem. Per exemple, per saber que venim de la misèria. Cap fotografia de l’antigor permet imaginar que aquelles festes precàries tendirien a la bogeria i l’esplendor actuals. La gent s’hi mostra dignament vestida; de vegades, fins i tot s’hi pot veure algun signe d’ostentació. Però en qualsevol cas, és una ostentació de pa sucat amb oli comparada amb la d’avui dia.

Com a comunitat, la festa major és un dispendi insensat. Els ajuntaments (el de Ribes no és cap excepció) hi dediquen una quantitat de recursos descomunal i si es fes cas de la veu popular, encara se n’hi dedicarien més. Són diners que es cremen en coets o en àpats multitudinaris en què el respecte pel menjar és mínim.

També en grans balls nocturns en què el civisme col•lectiu destaca per l’absència. Res en queda d’aquells emprenedors que arriscaven els seus estalvis per muntar un ball selecte, entès com un petit negoci. Avui dia l’Ajuntament fa ballar tothom de franc amb els diners de tots. I si algú insinua que això és immoral (o, per dir-ho en l’argot dominant, insolidari), ningú entèn res: aquest dispendi sembla “natural”. I no és estrany: cada vegada som més els que ho hem vist sempre així.

Del dispendi a nivell particular, fastigueja parlar-ne. En primer lloc perquè vivim en un temps en què cadascú fa el que vol i els judicis sobre l’esfera privada són mal vistos. No deixa de ser curiós aquesta salvaguarda retòrica de la privacitat quan és més pública que mai. En qualsevol cas, els grans tecs, la inversió en inhibidors de la consciència (de tota mida, preu, color i format) i tota mena de pijades i pijeries (d’estètica pròpiament pija o directament alternativa) són part inequívoca del que avui s’entén per festa. Si l’ostentació festiva pública és exagerada, l’ostentació festiva particular és tot un signe del temps que ens ha tocat viure.

Diguem-ho clar. Les nostres grans festes són la culminació de cinc dècades de prosperitat. D’una guerra bèstia (per les dues bandes, convé recordar-ho), d’una postguerra bèstia, d’una gana bèstia, del naixement d’una classe mitjana bèstia, de l’accés al poder d’aquesta classe mitjana bèstia (la que ho havia d’arreglar tot gràcies al progrés i la secularització) i de la bestial descomposició d’una classe mitjana que avui dia ja no existeix: s’ha convertit en un miratge. I sort en tenim tots d’Ikea, Decathlon, Sabeco i els habitatges socials, que si no…

Tant de bo aquesta prosperitat duri, encara que sigui aparent. Tant de bo que la festa sigui cada cop més esplendorosa, però val la pena que tinguem ben clar que això que vivim com a “natural” ens hauria de meravellar ja que és una excepció, en el temps i en l’espai: la misèria domina el món i Occident es rabeja en les seves festes populars com els romans es rabejaven en les seves quan l’imperi només era un record fonedís. Venim de la misèria i res fa pensar que no hi tornem. Llevat, és clar, d’alguns discursos de progrés enormement il•lusos, però que ho impregnen tot.

Té, doncs, algun sentit compartit la festa? Després d’anys de batalles dialèctiques per conservar-ne l’esperit religiós o, alternativament, reivindicar-ne el caràcter compromès, neopagà, nacionalista, ecologista, etc. (segons bufen els vents, els discursos canvien), resulta que només sobreviuen grans masses desbaratant-se i transmetent-se danses i costums o gastant esbojarradament, però ningú atorga el mateix significat a tanta parafernàlia. Per a alguns és un escenari de lluita simbòlica per les seves idees polítiques, per a d’altres és una bella tradició, per a molts una ocasió de disbauxa com tantes i tantes n’hi ha durant l’any. Per a què serveix tot això?

Tornem a les fotos antigues, mirem-les bé. Mirem-nos els objectes vells que tenim per casa. Testimonis de la gana. Fem l’esforç d’imaginar-nos els nostres antecessors vivint la festa com una excepció en una quotidianitat aspra, un moment per al gaudi, per al festeig, per a la joia. La festa té sentit si és el tast d’un futur millor. Avui dia això és impensable perquè vivim a la cresta de l’onada de la prosperitat, quan és a punt d’estavellar-se en les roques de la platja del Mort.

I tanmateix tenim il•lusions, projectes i esperances. I per això sabem que la festa tornarà a tenir sentit, si no per a nosaltres, per als que vindran.

“Protegiu-nos nit i dia / protegiu les nostres llars / nostres camps, nostres masies / i el confí de nostres mars: / Catalunya en Vós espera / l’hora de la redempció. / Gloriós Apòstol Sant Pere / siau nostre Protector.”

Bon estiu a tothom.

(12 de juliol de 2007)

One thought on “Un escrit profètic a propòsit de la festa major de Ribes

Comments are closed.