Oh Vallcarca

Vallcarca és al terme de Sitges, però a la gent de Ribes i de la rodalia aquest lloc ens parla. El mateix nom ja ens il·lumina: Vallcarca procedeix de ‘vall càrquera’, que vol dir ‘vall estreta’. Exacte! Com el camí de perfeccionament que predicava Nostre Senyor o, millor encara, com el Hinaiana budista, que fa més cool i, què coi, tenim més a prop la Plana Novella que el Vaticà.

Posem un exemple, Vallcarca ens parla quan anem a Barcelona. En concret ens reclama 6 euros cada vegada que hi passem i, és clar, ens emprenyem perquè voldríem passar de franc per aquesta meravellosa infraestructura que des de 1992 ens ha portat feina, recursos i mobilitat.

Això sí, potser ens convindria recordar que l’any 1991, per intentar evitar-ne la construcció, institucions, entitats i particulars del municipi vam cridar, xisclar i bramar com un sol home (aleshores es deia així, “home”, amb tota la feromona masculina que arrossegava el mot). Salvem Ribes, dèiem.

I Vallcarca també ens parla quan els diaris ens diuen que hi ha una fàbrica a punt de tancar, amb fort impacte sobre el conjunt de la comarca.

Fem una mica de memòria, també, sobre aquesta qüestió. Al segle XIX, qui més qui menys explotava els recursos naturals del sòl del Garraf amb una sabata i una espardenya: els forns de calç que trobem pels boscos en són una prova. Quan la fàbrica va arribar (Cementos Fradera, 1903) va ser un revulsiu econòmic de primer ordre sobre aquesta mateixa base. Al llarg del segle XX ha estat clau en el creixement i configuració actual de la comarca (Les Roquetes n’és directament deutora). Ja convertida en Uniland, la factoria va ser capaç d’abordar els reptes ambientals adaptant-se a la percepció que se n’ha tingut a cada moment: desmuntant la colònia industrial per afavorir la salut dels treballadors, posant filtres a les xemeneies (no es pot comparar l’aspecte de la vall als anys 70 i ara) o refent els espais explotats.

I posats a recordar, no hem d’oblidar que, també com un sol home, els ciutadans i les ciutadanes d’aquestes comarques ens hem esquinçat les vestidures nombroses vegades reclamant la preservació del massís. I, sovint, hem focalitzat la verborrea contra aquesta factoria privada (de l’última catarsi no fa ni tres anys, quan es va proposar de fer-hi una incineradora).

Ai, la natura. Ens l’estimem tant! Quan hem vist que les religions entraven en decadència i les ideologies polítiques ens decebien, hem mirat enlluernats el vol de l’àguila cuabarrada com un succedani del desgraciat duc que els nostres ancestres van caçar pel seu mal cap (pecat original!). I és clar, hem reivindicat també el dret sagrat a fer la berenada en el nostre particular paradís natural (ara que, segons afirmen, els científics han demostrat que l’Edèn no passa de ser un nom cridaner per a una casa de barrets).

Però la veritat és que no es pot viure al paradís i ser a Barcelona en vint minuts o desitjar feina per a tothom i rotllos de rovellons també per a tothom.

Per això, més que convertir la natura en un fetitxe intocable hauríem d’aprendre les seves ensenyances i és aleshores quan Vallcarca ens parla amb més claredat. Ens diu: nens, tot no es pot tenir.