Dues fotografies amb més de quaranta anys de diferència

Societat
Trobada de companyes de les Monges

Una fotografia va ser l’excusa de la trobada que un grup d’exalumnes del Col·legi de la Divina Pastora van organitzar el passat dissabte, 10 d’octubre en un restaurant de Ribes. Feia dies ja que la cosa s’anava engrescant i quant ens trobàvem, algunes l’anomenàvem el sopar de la foto. L’Enriqueta Roig, la Mercè Giralt, la Mercè Vivò i la Rosa Bertran van ser les organitzadores i van convocar a totes i a cadascuna de les nenes fotografiades el curs 1962-63 al pati de les Monges davant de la classe mitjana. Després de quaranta-sis anys ens retrobàvem un grup de dones nascudes, la majoria, entre els anys 1956 i el 1960.

Al voltant de les nou del vespre de dissabte, ens anàrem reunint a la plaça del Bus, també la podríem anomenar tal i com ho fèiem en la nostra infantesa, la Plaça Nova.

La tranquil·litat de la plaça es veia trencada pels enraonaments i el brogit que fèiem quan anàvem arribant. Quan ja quasi hi érem totes, unes trenta-quatre, anàrem tot passejant cap al restaurant traslladant les rialles i el soroll pels carrers que anàvem passant.

La foto en qüestió era d’aquelles que ens venien a fer de tant en tant una casa fotogràfica i que suposava un trencament de les rutines escolars. A la fotografia no hi som totes les que érem, algunes estaven malaltes, altres no havien començat l’escola, alguna encara no s’havia traslladat a viure a Ribes.

També a la trobada faltaven algunes protagonistes de la fotografia que per diversos motius, no per falta de ganes, no havien pogut venir.

La primera sorpresa va ser al entrar al menjador, hi havia un galant de nit amb un uniforme de l’escola. Tothom va córrer a fer-se fotografies, a tocar-lo, a recordar-lo. De petites era el vestit que més hores vam dur, sovint el trobàvem avorrit, però ara ens feia molta il·lusió recordar-lo.

A les taules, una tarja recollia diverses fotografies, la del grup, de l’edifici i d’algun racó del pati de les Monges, de nenes jugant, d’una festa,…

Els sopar va transcórrer entre el bon menjar, els records d’aquells temps, d’anècdotes ja oblidades. El soroll només era trencat i en aquest cas augmentat, pels brindis en honor de les organitzadores, i en record dels vells temps. Entre plat i plat, ens anàvem passant fotos que algunes havien portat. No sé si era que les fotos eren antigues o que ja tenim una edat, que totes buscàvem els llums per poder distingir les nostres antigues companyes, o els patis i les classes de l’edifici malauradament desaparegut fa anys.

Cap al final, la Mercè Vivó va anar ensenyant relíquies de fa més de quaranta anys: les mostres de les labors, els àlbums de dibuix, algunes estampes, alguna llibreta,.. i fins i tot un treball manual. Totes ens vam abocar a la taula per observar i tocar aquells treballs que ens recordaven les tardes de labors, o les classes de dibuix amb la madre Eulalia.

La trobada va tenir un dels seus punts àlgids quan la Mercè Camps va cridar l’atenció de totes expressant la alegria que va tenir en rebre la convocatòria de la trobada i que s’havia animat a escriure quatre ratlles recordant els anys de la nostra infantesa passats a les Monges. A mesura que anava desgranant el text, les cares s’anaven iluminant o algunes vegades apagant, recordant, les mestres que havíem tingut, la Dolors Mitjans, la madre Bonanova, la madre Roser, la Teresita,…i els últims anys la Dolors Pascual de la qual totes en tenim un bon record. També els càstigs i els consells, però també les bones estones al pati i a les festes.

En acabar, entre visques i aplaudiments va fer una pregunta,: Que no recordeu les bandes? I les medalles? Va repetir la litúrgia de posar la banda a la que s’havia portat més bé. Aquesta vegada va ser per sorteig, la Maria Marcer i l’Enriqueta Roig van ser les homenatjades.

La trobada va acabar amb molt bon humor, amb converses retrobades, amb records compartits,…i amb ganes de repetir-ho però amb el compromís de no esperar tants anys. Per donar testimoni, no per fer comparacions, ens vam fer una foto totes emulant la que quan teníem cinc o sis anys ens van fer al pati de les Monges. Ara sense uniformes ni bates, però si amb unes quantes vivències més i l’experiència guanyada en tots els anys viscuts.