Opinió
Dues sòlides identitats comunitàries i l’absència d’autèntics projectes transformadors marquen la política local després del 27-M

El curs polític ha donat molt de si. Sembla enraonat de tancar-ne la crònica amb algunes reflexions que potser compartireu o potser no, però que als redactors de El Cancell ens semblen pertinents. Se centren en el resultat de les eleccions i els primers moviments polítics postelectorals. Advertim els lectors que poden sonar dures i, en alguns aspectes, allunyades del discurs polític a l’ús. Tot i això, creiem que en la nostra reflexió hi ha dosis de realisme que poden ajudar a entendre el moment actual del municipi pel que fa a la política.
Participació
Per començar, creiem que hem de parlar de la participació. Ha estat baixa i molts se n’han lamentat, però la realitat és que els abstencionistes han optat per quedar-se a casa exercint el seu dret legítim i mostrant el seu respecte envers uns partits que no els respecten a ells quan proclamen que l’abstenció és socialment preocupant. Si els abstencionistes estiguessin aixecant barricades o incendiant les seus dels partits, hi hauria motiu per preocupar-se, però no ho fan; per tant, cal respectar la seva actitud i evitar d’interpretar-la.

Identitat

La identitat pesa molt. La campanya electoral va tenir una singular obertura al degà de la premsa comarcal, el Diari de Vilanova amb els escrits de dues persones que després acabarien integrades a les llistes del PSC. Una d’elles era un atac a la formació naixent, ViA, i l’altra era una burla del que es venia a denominar RTV, “ribetans de tota la vida”. En ambdues cartes hi havia una idea subjacent i en un cas prou explicitada: Ribes ha canviat socialment, els seus agents tradicionals marcats per l’etnocentrisme estan acabats i destinats a tenir un paper residual en la política.

Vaticinaven, doncs, un triomf del PSC a Ribes. Tenien motius per pensar-ho: en les eleccions del 2003, els socialistes quasi havien encalçat UM9 en el nombre de vots.

El resultat va enfonsar aquest plantejament ja que amb la irrupció de CiU-ViA, el PSC va quedar, pel que fa a Ribes, en una posició assimilable a la de les minories. A més es va demostrar que tant RTV com “nouvinguts” de Ribes tenien ben clar allò que volien ser: un poble, una comunitat.

Interessos morals i materials

Com es deia antigament, la identitat són”interessos morals i materials”. La manera com la identitat ha marcat els comicis locals reflecteix ben bé que més enllà d’etnicismes, d’una banda, i de “ciutadanies”, de l’altra, el que els votants defensen són els seus interesos morals (valors, és a dir, maneres de viure) i materials (pagar el que és just, retenir el màxim de control sobre els propis assumptes, etc.).

En aquest sentit han estat les propostes més capacitades per defensar els interessos “morals i materials” de cada nucli les que s’han emportat el gruix dels vots. En el cas de Ribes, 8 regidors repartits entre CiU-ViA (4) i UM9 (4), i en el cas de les Roquetes, 9 regidors del PSC (a descomptar els obtinguts a Ribes).

Els “pals de paller” comunitaris

La pugna entre vot ideològic i vot comunitari s’inclina clarament pel vot comunitari. Fa anys que es diu que el vot ideològic (el vot “a partit”) està cridat a dominar en la política local. Certament, hi ha un vot ideològic creixent que és capaç d’arrencar 2 regidors per al PP, 1 per ICV-EUA i 1 per a ERC i potser 1 per al PSC a Ribes, però costa més de considerar ideològic el vot que va cap a les altres formacions per raons molt diverses com l’evidència que no s’ajusta als resultats d’altres comicis.

Com hem dit, el vot ha premiat els partits que més esdevenen “pal de paller” de cada comunitat. En el cas de les Roquetes, el PSC. En el cas de Ribes, hi ha un empat (30 vots de diferència) entre UM9 i CiU-ViA, dues forces que simbòlicament tenien una clara identificació “moral i material” amb la comunitat ribetana: una comunitat que es dibuixa com a plural o, com a mínim, bicefàlica.

La gent del carrer i el sistema polític

Al municipi hi ha dues identitats clares (dos pols d’interessos morals i materials) centrades en Ribes i les Roquetes, a més d’urbanitzacions, llogarets, etc. El “sistema” els obliga a compartir unes institucions, però la vida quotidiana i les il·lusions de la gent van per camins diferents. En bona lògica “moderna” caldria aspirar a transformar “el sistema” per donar satisfacció a aquestes dues identitats.

Fórmules imaginatives  com la desconcentració administrativa permetrien compartir terme i separar projectes comunitaris i fórmules “desautoritzades” com la segregació permetrien crear dos municipis, una per a cada identitat; però “el sistema” s’imposa i a la pràctica tendeix a consolidar-se. La raó, a continuació.

Benvinguts a la postmodernitat

La fi de “la modernitat” política és un fet. Els ideals transformadors a nivell de discurs ja no guien l’acció política, que ve condicionada per un tacticisme operatiu estretament relacionat amb les expectatives personals dels que s’hi comprometen. En el discurs hi ha idees en joc (progrés, ciutadania, ecologia, etc.), a la pràctica hi ha “dedicacions completes” i “places d’assessors polítics”. Aquesta és una realitat que cal assumir serenament.

Algú ha parlat del “ICV Postmodern Show” per descriure el contrast entre el discurs d’aquesta formació i la manera com s’ha tancat el pacte amb el PSC. És evident que el municipi ja té una “classe política”, que a més comparteix i intercanvia cromos amb les “classes polítiques” dels municipis de la rodalia. No hem entrat a “la modernitat”: n’hem sortit, l’hem deixada enrere. Com sempre, més tard que els altres. Només ens n’hem emportat una cosa: “el sistema”.

Poden entendre’s els ciutadans de Ribes i les Roquetes per solucionar el seu etern problema d’interessos “morals i materials”? Probablement sí, però “el sistema” hi ajudarà molt poc i “el sistema” ja comença a tenir adeptes, que a més d’exercir el poder legalment, legítimament i democràticament, s’hi juguen molt personalment i professionalment.