Opinió
Votem, votem perquè la papereta és l’única participació ciutadana real en els temps que ens ha tocat viure. I que duri!

Que existeix una desconnexió entre la pràctica política i la realitat ciutadana és un fet admès per tothom. En les eleccions locals els ciutadans voten uns representants que trien l’alcalde. L’alcalde reparteix responsabilitats entre els electes i aquests es posen al capdavant d’una maquinària administrativa que és un sistema complex, tan complex com garantista: tot té els seus terminis d’exposició pública, tot té les seves vies de recurs, tot va a dreta llei. Sovint, però, quan el ciutadà real s’adona de les conseqüències d’una decisió d’aquesta maquinària ja no hi ha res a fer, especialment quan la decisió no l’afecta en les seves propietats i, per tant, no rep una notificació personal.

Imbuïts de retòrica participativa “de Progrés” i davant l’evidència que més d’un polític local havia perdut les eleccions després d’haver ficat la pota fins al fons, alguns mandataris van començar a habilitar mecanismes de participació ciutadana. Primer, és clar, se’n van omplir la boca i van enllaminir la gent. Després, van bastir aquesta participació amb la maquinària administrativa de sempre, no fos cas. Finalment van crear petits xiringuitos participatius seguint la “gran” tradició de les comissions de festes, els pavordes, les taules de cooperació, etc.. Com que aquest tipus d’organismes tendien al guirigai o la inanitat i els polítics s’han de dedicar a coses serioses van acabar per fomentar la creació d’empreses especialitzades a gestionar aquesta mena d’invents socials. Això sí: la participació ja “existia” i esdevenia molt útil per legitimar decisions.

La legitimació és un mecanisme molt important en la societat democràtica. Un polític pot dir: a mi m’han votat els ciutadans, per tant estic legitimat per fer tal cosa. Els altres, és clar, li poden dir, escolta maco, que falten quatre mesos per a les eleccions i si prens tal decisió estàs hipotecant la voluntat de la ciutadania. Aleshores és quan li va de meravella recordar que també està legitimat per un mecanisme de participació ciutadana: són els ciutadans i les associacions els que han pres tal decisió, no jo, pot afirmar.

Parlem d’aquest municipi. Hi ha un gran desassossec a causa de la inminent aprovació d’un Pla d’equipaments que l’Ajuntament s’esforça a dir que ve de lluny però que a la pràctica tothom ignorava fins que va aflorar la decisió de construir l’ambulatori a El Local. A pocs mesos de les eleccions és la típica decisió que hipoteca el vot de la ciutadania. A més, les entitats es mobilitzen. Només hi ha una solució: la participació ciutadana… correm-hi tots.

Encara que a tothom se li’n refoti, participació és una paraula que ve del llatí participatio i vol dir dues coses: repartir equitativament (compartir) i alhora comunicar (en el sentit de posar en comú). Un procés en què les parts tinguessin una força equitativa i la mateixa capacitat de comunicació seria un procés com Déu mana, un procés que aniria a missa. Però ja se sap que les coses que Déu mana estan mal vistes en els temps que corren i anar a missa encara més.

Si ens hi fixem, l’Ajuntament ha muntat un procés de “participació” que traeix totalment aquests principis. El principi d’equitat queda trinxat perquè la mateixa institució és jutge i part: fixa les regles del joc, subcontracta empreses, estableix mecanismes i,per si fos poc, s’avança a les decisions: desafecta espais, els cedeix, etc. etc.. I el principi de comunicació també queda trinxat quan abans d’iniciar el procés el mateix ajuntament ja ha anunciat a bombo i plateret i amb recursos públics el seu pla, amb foto aèria inclosa i compareixença de l’alcalde des dels merlets del castell, tot un símbol fàlic (el castell, no l’alcalde) de la inexpugnabilitat de les majories absolutes. O sigui, que de participació, res.

Sí que es pot preveure què passarà. Si la sessió rebat el projecte municipal o acaba en guirigai, l’alcalde es presentarà a la ciutadania com qui fa ambulatoris a pesar de l’oposició de quatre cridaners a qui ningú ha votat. I si prospera, podrà presumir de la doble legitimació que dóna haver passat la decisió per un mecanisme de “participació ciutadana”.

Votem, votem perquè la papereta és l’única participació ciutadana real en els temps que ens ha tocat viure. I que duri! Perquè coses pitjors hem vist i coses pitjors veurem. Per més que el prediquin com si fos inevitable, això que anomenen Progrés és una paraula i les paraules se les emporta el vent, com els pètals de les roses quan s’assequen i comencen a fer aquella bafarada tan característica.