Oportunitat i mobilització – II

Opinió
La trista realitat de la mobilització ciutadana contra el “forat del Montgròs”

Afirmàvem fa un any que organitzar una mobilització social per oposar-se al “forat del Montgròs” i al futur traçat de la c-15 i fer-ho al voltant d’UM9 no semblava una bona idea ni en la forma ni en el fons. Tanmateix, les activitats de la plataforma pel Montgròs Viu van rebre una adhesió entusiasta de diverses entitats i van obtenir un ressò notable als mitjans. Després del trist espectacle de les últimes setmanes, hem de constatar que els fets ens donen la raó i no ens n’alegrem pas.
Ras i curt: UM9 no va dubtar a usar la mobilització per arremetre contra el govern Blanco i a en Blanco no li ha costat gens d’enviar-hi un parell de míssils destructors. Míssils, cal dir-ho, que revelen que en aquest poble l’astúcia política comença a suplir la mala bava. Com a mobilització social (banderoles, eslògans, poemes i adhesius a banda) el resultat és patètic: les entitats i els agents socials han quedat al marge d’una al·legació que té el suport de la majoria de forces del municipi, incloent-ne dues que eren a la plataforma, ICV i ERC, si bé aquesta ja n’havia sortit. A en Blanco, totes li ponen.

I és que l’èxit d’una mobilització ciutadana (com la que es va organitzar, de manera exemplar, contra l’EMD) no ha de fer creure a ningú que tot se soluciona amb mobilitzacions ciutadanes. Cal saber veure quan cal jugar en el terreny polític sense arrossegar entitats ni persones encara que la defensa de la natura i especialment del Montgròs s’hi presti perquè té una evident dimensió emotiva i sentimental. Potser per aquesta raó, encara cal ser més mesurat.
És l’hora de les lamentacions i les valoracions i també, segurament, de reprendre la mobilització “amb més força que mai…”. Ja sabem com van aquestes coses i en coneixem l’estil. Tot i això, esperem que també sigui l’hora d’entendre que canviar d’opinió no és cap traïció, que les lleialtats de partit tenen sovint un elevat component racional i que cal ser comprensiu amb totes les forces implicades en aquest ball polític, especialment si han obrat a fi de bé.
En el nostre editorial Oportunitat i mobilització afirmàvem el temor que una mobilització d’aquest tipus podia contribuir al descrèdit genèric de l’activisme social. També dèiem que podia contribuir a provocar un efecte contrari del que es buscava. Tal dit, tal fet. De vegades és més trist encertar-la que equivocar-se: és obvi que amb l’espectacle que hem vist, la Generalitat farà el que li doni la gana. Segurament tindrem forat i, a més, vergonya.