(continuació d’aquest article)
Opinió
“Com més polítics d’alt nivell parlaven del Casino, més es reforçava el mite i més s’allunyava la realitat econòmica que hi havia al darrere”
Continuem repassant el mite de Solers, no pas la realitat. I per fer-ho hem de recordar als lectors un succés regi: l’estiu de 1995, Carles Gustau, monarca de Suècia, havia comès la indiscreció de comparar públicament les virtuts d’una de les estrelles de l’espectacle de cabaret After Dark amb les de la seva dona. Això passava precisament quan After Dark triomfava als jardins de Solers. Alguns hi anaven per recordar els 60, quan empaitaven estrangeres. L’estiu d’After Dark feia força calor, a la platja les meduses picaven sovint, no era any de musclos i l’Internet arribava al poble.
Ah, sí i UM9 es reincorporava al Govern després del primer període Blanco (1991-1995), que havia estat especialment convuls…
“Tot tornarà a ser com abans / i a la tardor baixarà la riera” deien els diables, però s’equivocaven perquè tot havia canviat. Ho explicava el manager de l’espectacle a La Vanguardia: “Creo que el espectador se olvida del sexo del artista. Comienza a ver el espectáculo con atención, intentando ir más allá. Pero a los diez minutos, sólo ve un grupo de chicas que actúan frente a él». La companyia era formada només per homes.
L’hivern següent va ser gèlid i Joan Gaspart, que contemplava entristit la decadència de la Barcelona postolímpica, va intuir que la Ciutat Comtal necessitava un Casino. Gaspart era un home d’idees: afortunat en els negocis, desafortunat en el futbol, ja se sap. L’empresa propietària del casino de Solers es va adherir ràpidament a la proposta i els japonesos del Sogo van córrer sol·licits a oferir els seus locals. La marxa estava cantada. Només calien alguns permisos de l’Ajuntament de Barcelona i uns reajustaments legals que el Govern de Catalunya estava encantat de fer, tot i que no en parlava gaire, potser perquè en aquell Govern, quan sonava la paraula “casinos” tothom queia per terra, com als Pastorets.
Els guardians del tresor
El ple dels torrons de l’any 1996 es va celebrar amb eufòria a Barcelona i amb desconcert a Ribes. A ciutat donaven el vistiplau al casino i al poble es constatava la fi de Solers i es començava a actuar per evitar-ne el trasllat. Just un any després, al desembre de 1997, l’Ajuntament de Barcelona avançava en la concessió dels permisos. Això sí, per evitar el foment de les ludopaties, l’alcalde Clos posava dues objeccions: que no semblés “Las Vegas”, és a dir, que no hi hagués gaire màquines escurabutxaques i que abans de 5 anys es traslladés a un descampat. Comprovin els lectors el grau de compliment dels vaticinis de l’alcalde de Barcelona.
Els mites són útils per fer-nos beure a galet i el de Solers no és una excepció. I com en tots els mites, davant la malvada amenaça, van sortir guardians de la caverna disposats a defensar a ultrança el gran tresor de la tribu. I ve’t aquí que el nostre particular guerrer benefactor va ser una dona, una dona que havia de passar a la història política del país com una de les més grans. Com si d’una espasa es tractés, aquella guerrera brandava la llengua amb més energia i agilitat que cap altre tertulià. Era Pilar Rahola, mal anomenada Radiola. Sí, la mateixa que s’ajuntava amb Àngel Colom i s’escindia d’Esquerra Republicana per fundar el Partit per la Independència (PI). I el primer que va fer la Rahola per salvar el Casino ens va deixar ben bocabadats: va demanar ajuda pública al cardenal Ricard Maria Carles. Ai, Senyor.
A final de 1997 el canvi ja es veia com una realitat insalvable. L’alcalde, que quantificava en un 10% del pressupost l’aportació del casino a la hisenda pública local, parlava de la possible ubicació de l’hipòdrom nacional al municipi i de la presentació de recursos administratius contra la decisió. En les primeres setmanes de 1998, tot i l’oposició d’IC i el PI, l’Ajuntament de Barcelona donava per bo el trasllat. Veladament els mitjans de comunicació com La Vanguardia, també hi contribuïen. Així un article de fons publicat el dia 7 de gener venia a dir que els recels per la qüestió de les ludopaties en realitat eren pura hipocresia. L’endemà, Carod-Rovira i l’alcalde Garriga es trobaven a Ribes. El líder republicà sortia dient que la Generalitat hauria de justificar molt bé l’autorització per a la marxa de la sala de joc i evocava el “cas casinos”. I és clar, a la Generalitat tots queien per terra… morts de riure.
Escarbat, endevina qui t’ha pegat
Fos com fos, del que anava a passar ningú en volia tenir la culpa. Tot i l’evidència que els socialistes de Barcelona saltaven d’alegria pel trasllat del casino, Blanco, que estava a l’oposició i més o menys exercia de líder comarcal del partit, afirmava que la comarca rebria compensacions i donava les culpes als càrrecs electes de CiU. El diputat socialista Manuel Bustos li carregava el mort al conseller Pomés, de Convergència, i polítiques socialistes prou conegudes, com Assumpta Baig, també s’exclamaven. Rahola, que formava part del tripartit municipal barceloní amb IC i el PSC, acusava els socialistes i els convergents de subjugar-se davant els poders econòmics i desmuntar econòmicament el Garraf. Per la seva banda, Miquel Duran, expresident de l’ONCE, militant d’Unió i promotor d’una associació d’empreses de màquines recreatives, iniciava tràmits contra el trasllat. La culpa no la tenia ningú, però el casino se n’anava. Escarbat, endevina qui t’ha pegat….
Carles Gustau de Suècia, Joan Gaspart, Joan Clos, els japonesos, Pilar Rahola, Ricard Maria Carles, Carod, Pomés, Bustos, Duran… Solers ja no era un mite de poble que la gent mastegava junt amb les patates bullides sinó tot un mite mediàtic. Les primeres espases polítiques del país se centraven en la qüestió i en feien matèria d’articles i tertúlies. Alguns combinaven hàbilment la defensa dels ludòpates amb la de l’economia del Garraf com si fessin pràctiques amb la Gramàtica de la fantasia o el joc dels disbarats. I és que per a ells el casino no era altra cosa que un mite més, un mite útil per captar l’atenció i espatarrar les ments de l’audiència. Per això, enmig del bla bla bla generalitzat ressonaven molt poc paraules assenyades com les que va dir Xavier Garriga sobre l’autorització que estava a punt de tramitar la Generalitat: “Entenderemos que las leyes se hacen a medida, no de los ciudadanos sino de los poderes económicos”.
A l’abril d’aquell mateix any el Casino mateix s’afegia al festival mediàtic i un gran diari del país anunciava a bombo i plateret que havia lliurat a l’Ajuntament 1,8 milions de pessetes en concepte de fitxes perdudes. Era el mateix mitjà que dos dies després publicava en una columna: “Afortunadamente, la sensatez ha acabado por imponerse y el traslado del casino de Sant Pere de Ribes a Barcelona es ya irreversible”.
Passiu-ho bé i passi-ho bé…
En qualsevol cas, com més polítics d’alt nivell parlaven del casino, més es reforçava el mite i més s’allunyava la realitat econòmica que hi havia al darrere. Així, malgrat els escarafalls d’uns i d’altres, al juliol de 1998 la Generalitat autoritzava definitivament el trasllat. L’alcalde es mostrava aïrat, partits com el PI i ERC anunciaven que ho tirarien pels tribunals, IC també s’hi oposava, les associacions d’exludopates muntaven una xocolatada anticasino a la Vila Olímpica, però tot estava dat i beneït. Al març de 1999 quasi tots els recursos estaven desestimats. A final de maig, l’Ajuntament interposava un contenciós. A la primeria de juny, Blanco guanyava les eleccions municipals amb majoria absoluta. El dia 30 de juny, el Casino obria les portes per última vegada a Ribes.
Aquella nit l’exclusiva del joc a Ribes va tornar a la muntanya dels Jugadors i a certs cafès del poble. Al Palau de Solers hi van quedar, solitaris, el pagès i la pagesa amb la memòria dels antics frares agustins que fundaren la finca, del Marquès d’Argentera que va aixecar el Palau l’any 1917, de la gent que hi havia viscut i treballat i dels soldats republicans que hi van morir durant la guerra, quan s’utilitzava com a hospital de campanya. L’endemà el Casino obria a Barcelona.
Dos dies després, una boira blanca i bastant espessa va baixar des del Montgròs i va cobrir tot el poble. Qui ho escriu ho va veure. Això ocorria just en el moment que a l’Ajuntament investien Josep Antoni Blanco com a alcalde. El mite de Solers entrava en una nova dimensió, encara més fantàstica si és que és possible. Si voleu traspassar el llindar i penetrar en els seus misteris, llegiu la tercera i última part d’aquesta reflexió: “Tot esperant el Gloriós Adveniment del Progrés i la Ciència”. Ben aviat, en aquest web.