Opinió
El que no s’explicava no se sap, és clar. Deixem els fets per als historiadors ja que avui ens interessa el mite

El programa de la festa major de Sant Pere de l’any 1978 mostrava en portada la masia de Solers. Els que esperaven algun dibuix del drac o dels gegants van trobar l’explicació del canvi en una nota interior: “Palauet de la Finca de Solers. Destinada al Gran Casino de Joc de Barcelona, SA”. El destape descordava la camisa blava, el cruzado mágico substituïa la cruzada i una Llei autoritzava els casinos de joc, prohibits per un règim que sempre havia preferit el truc i sobretot la botifarra. “A Ribes es lligaran els gossos amb llangonisses”, deia la gent.

Però si una cosa va sobtar de veritat va ser el trasllat de les estàtues del pagès i la pagesa que hi havia a la porta de la finca i que van passar a l’interior, a un lloc més discret. Tot un signe dels temps. Pel poble s’explicava que en comptes dels pagesos hi posarien un senyor forrat, amb barret de copa, i un altre amb una mà al davant i una altra al darrere.

I és que el mite de Solers venia de lluny. Construït pel Marquès d’Argentera, era d’un luxe grandiós en un país molt pobre. S’explicava que el bany era fet de monedes d’or posades de cantó -la mateixa llegenda corria sobre la Plana Novella-. I també es deia que el marquès d’Argentera va estar a punt de fer-s’hi arribar un ramal de tren. No són pocs els ribetans, polítics inclosos, que somien que el tren passa per Ribes igual que els bretons somien que el rei Artús tornarà un dia de l’illa d’Avalon. Fins i tot n’hi ha alguns que, de nit, el senten passar. Xuc-xuc-xuc-xuc…

L’impacte en la vida quotidiana

El cas és que van començar a aparèixer cotxes luxosos, senyors mudats i contractes de treball que feien les delícies del més escèptic. Tot això passava en un moment de greu crisi econòmica i social, a les portes de les primeres eleccions municipals i just en el moment en què la consolidació de l’Hospital Sant Camil obligava a ampliar el cementiri. La gent, és clar, preferien anar al Casino que als Camils i en pocs anys, el portal d’en Rafeques (que encara s’aguantava) va agafar més fama que l’arc del Triomf mentre el glamour s’encomanava al bosc de Solers i molts cotxes hi feien parada i fonda, bastant fonda alguns.

A la primavera del 1979 es van fer eleccions municipals. Desconeixem què pensava el primer consistori democràtic sobre el Casino, però pel poble s’explicava que hi anaven amb bambes per provocar. La realitat va ser que ben aviat, aquella sala de jocs amb ruleta, baccarà i tragaperras va esdevenir la primera mamella econòmica del municipi, fonamental en el sosteniment de les arques municipals a les quals deien que aportava impostos, contribucions i el que denominaven “un percentatge sobre les fitxes perdudes”. A més, pagaven el castell de focs.

L’esplendor i la glòria

Els anys passaven i el Casino es convertia en el principal signe identificador del municipi. “D’on ets? De Sant Pere de Ribes! Ah, el poble del Casino! Sí, maca. Vine al cotxe, que te l’ensenyo; ja veuràs quina mida fa!”. Qui més qui menys se’n sentia orgullós i era un gust posar-se a la carretera de Vilafranca i quan preguntaven pel Casino enviar-los cap a Olivella. “Amunt, amunt, ja ho trobarà…”. A més, s’hi feien casaments, batejos i comunions i hi tenien lloc tota mena d’esdeveniments com les famoses actuacions estiuenques que acollien des de ballets caribenys fins a famosos en apogeu. Ah, i la Boîte! Si en va portar de cua la Boîte! El gust pel francès era una constant en la cultura local finisecular… La Boîte, La Bohème…

Tot això és una petita mostra del que s’explicava. Potser era cert; segurament era fals. El que no s’explicava no se sap, és clar. Deixem els fets per als historiadors ja que avui ens interessa el mite. El cas és que tot el que puja baixa, i les coses van començar a anar a mal borràs. Continuarà, sense tanta conya.

(continua en aquest article)