Balanç d’una festa tranquil.la

Cultura
Petits incendis sense importància i molta participació caracteritzen els moments culminants de la celebració.

El repic de campanes, les gralles i la traca van donar sortida a una festa que s’ha caracteritzat per la normalitat i l’alta participació. Així, la cercavila infantil de la vigília no va tenir altre contratemps que un petit incendi en una tanca de bruc del carrer d’Eduard Maristany. A la ballada de bastons per les masies no es va cremar res -que se sàpiga- i es va ballar molt amb les músiques recuperades diumenge passat. A la cercavila de la tarda, en canvi, es van encendre les tres palmeres de davant del Quo Vadis. Els bombers, en una espectacular actuació, van apagar-les de seguida i van mullar la multitud. Alguns comentaven, jocosos, que semblava que fos l’estiu. Després de la ballada conjunta de balls de bastons els diables grans van dir els versos, la primera part dels quals va ser un homenatge al gran versificador que fou Jaume Gómez. El ball de vigília va ser tòrrid i, segons s’explica, els cubates anaven en dansa, potser per celebrar que la Greis havia fet el cim.

La matinal, la més freda dels últims anys, ha estat breu, solitària i emotiva; si fa no fa, com cada any. Els entrepans de l’esmorzar eren bastant bons, especialment els de xoriço; els sabres tous, però no pas prou. Dit sigui de passada una senyora que ha vist els sabres a la pastisseria ha dit: mira que maco, una P de Pau. L’anada a Sant Pau ha estat bastant afortunada: les digníssimes autoritats han arribat a l’hora del sermó, que ha anat a càrrec de mossèn Pere Sitjà, el vell rector de la Geltrú. El presbiteri de l’ermita feia impressió: hi havia quasi una dotzena de capellans i el feligresos anaven bastant mudats, cosa que sempre és d’agrair. Fora, s’ha tirat un pilar de quatre que ha anat molt bé; en Tore pot estar content. Després, quan s’han acabat de cantar els goigs, l’ermità ha ventat la campana amb gran alegria de la canalla i dels grans escampats per la muntanya. Els músics han interpretat algunes peces, els pirotècnics han disparat els morterets i en Peco ha encès el ceptrot: només s’han cremat algunes romegueres, circumstància que, segurament, el propietari valorarà de manera positiva. Els balls han fet el recorregut de baixada, mentre alguns dels regidors passaven contrits per davant de Sant Pau Xic per allò que hi haurà eleccions i no saben del cert si tornaran a tenir l’honor de cloure tan singular desfilada.

Com que era dissabte hi havia una gran gentada tant a la Creu de Missió com a les Parellades i a la mateixa plaça de l’Ajuntament. La traca, que s’ha tallat una mica, ha enerbat els ànims de la multitud que ha assistit a una exhibició bastant àgil, amb el balcó curull de polítics. Els últims han estat els diables, però abans feia goig de veure el drac i l’altre drac, els gegants però no els altres gegants, cintes, cascavells, cercolets, panderetes, panderos, pastors, gitanes i balls de bastons. Després cadascú ha marxat cap a casa seva perquè el rostit no podia esperar i, de fet, pels carrers ja se sentia una inconfusible aroma barreja de cuina, carretilla apagada i cubata de la nit anterior.

Ara tothom dorm -menys un servidor, sempre amatent a explicar l’actualitat trepidant- i aquest vespre hi haurà el ball i com comentava l’arxiprest Bardoy a uns quants bastoners: aquesta vegada no s’ha complert la tradició; ha fet bo per Sant Antoni i ha fet bo per Sant Pau. Doncs tal dia farà un any!