Un jardí per reposar

Societat
El cementiri de Ribes, de propietat Parroquial, data del segle XIX i està concebut com un jardí

Fins al segle XVIII l’enterrament es feia a tocar de les esglésies seguint una antiquíssima tradició que arrencava de les èpoques paleocristianes, en què es creia que estar sepultat prop dels màrtirs era una garantia per al Judici Final. A Ribes els enterraven al petit recinte de davant de l’església romànica, a la façana de l’església vella i als vasos de l’interior del temple. La moda de fer cementiris enjardinats allunyats dels centres urbans va néixer a França coincidint amb la il·lustració i el positivisme. La nova dignitat de l’home, ja no subordinada a principis religiosos, exigia un espai digne per a les despulles que, alhora, no signifiqués un problema d’higiene. Naixien cementiris com el del Père Lachaise a Paris. L’arribada d’aquesta moda a Catalunya va coincidir, a Ribes, amb la saturació del vell cementiri del clos de l’Església Vella, ja al segle XIX, i va suposar el naixement del nou cementiri. L’obra, que va mantenir la propietat parroquial, estava concebuda com un jardí, amb nínxols als costats i plantes al centre. Amb els anys es van construir alguns blocs de nínxols al centre, sense que es trenqués aquest principi. Als anys 70 del segle XX es va ampliar fins al camí del costat de la riera, mantenint l’enjardinament central.